Presentació 2n batx

Bon dia i benvinguts de nou! Amb el final de les vacances comença un nou curs durant el qual seguirem pujant informació als nostres blogs de biologia. Passeu-vos!

Convergència entre litosfera ocèanica i continental

Quan subducció comença directament sota la vora de placa coninental, zona es caracteritza per:

• Placa subduent s'enfosa amb angle menor en mantell sublitosfèric.
• Magmatisme origina vulcanisme i intrusió de roques granítiques en escorça continental.
• Quan placa subduent arrossega relleus oceànics, poden ser arrancats fragments de litosfera oceànica (ofiolites), que queden encavalcats sobre litosfera continental (obducció).
• Placa subduent exerceix molta pressió sobre l'encavalcant, per això: 
      - Sediments no són subduïts amb facilitat i es desenvolupa prisma d'acreció (té materials fortament  comprimits i plegats prop de placa continental) sobre fossa ocèanica.
      - Sismicitat molt elevada.
      - Engruiximent de placa coninental que origina orogen (serralada).
  
  

  

  
  

Inge Lehmann

Inge Lehmann (Østerbro, 13 de maig de 1888 - 21 de febrer de 1993) va ser una sismòloga danesa.

Després de Oldham i Gutenberg, va poder deduir que el nucli terrestre té una part sòlida a l'interior del nucli líquid; el límit entre els nuclis sòlid i líquid es denomina discontinuïtat de Lehmann en el seu honor. A més, li va posar el nom a moltes de les fases sísmiques que es troben per l'interior de la Terra.

Va anar a escola mixta dirigida per la tia de Niels Bohr.

En 1920 va obtenir un títol en matemàtiques després de 12 anys d'estudis de pregrau i postgrau a la Universitat de Copenhaguen i de Cambridge. També estudià a Alemanya, França, Bèlgica i Països Baixos.

Va començar la carrera de sismologia en 1925 i amb ajuda de N.I. Norlund va estudiar xarxes sísmiques a Dinamarca i a Groenlàndia.

En 1928, va ser nomenada primera cap del departament de sismologia del recentment creat “Real Institut Geodèsic danès”, un càrrec que va mantenir durant 25 anys.

En 1971, va guanyar la Medalla William Bowie, la màxima distinció de la Unió Geofísica Americana pels seus descobriments fonamentals en el camp de la geofísica.

Clonació

La clonació pot definir-se com el procés pel qual s'aconsegueixen, de forma asexual, còpies idèntiques d'un organisme, cèl·lula o molècula ja desenvolupat. Es poden distingir dos tipus principals:

• Divisió d'embrions: es realitza en un estat inicial de desenvolupament en què les cèl·lules encara no s'han diferenciat (totipotents: capaç de formar individus complets). Éssers idèntics entre si, però diferents dels progenitors. Semblant a la formació de bessons monozigòtics.
  
• Transferència de nuclis: es transfereixen nuclis de cèl·lules no diferenciades a oòcits als quals prèviament s'ha extret el nucli (enucleats). Individus idèntics als que es desenvoluparien de cèl·lules embrionàries. També es poden transferir nuclis de cèl·lules somàtiques a òvuls, individus obtinguts idèntics a l'adult del qual procedeixen.

Un grup de científics nord-americans ha aconseguit per primera vegada, mitjançant transferència nuclear, cèl·lules mare embrionàries amb el mateix ADN (clonades) d'un adult, que podrien diferenciar-se en teixits que un pacient necessités per un transplant.

Els avantatges d'aquest procés són òbvies: ens permet crear teixits que implantar a pacients que pateixin alguna malaltia i investigar l'origen genètic d'aquesta. Però també hi ha un gran desavantatge: és un altre pas cap a la clonació humana, èticament qüestionada.


Source: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/05/15/actualidad/1368628879_460568.html

Neurohipòfisi

La hipòfisi és una glàndula endocrina que segrega hormones encarregades de regular la homeòstasi, depenent en part del hipotàlem que regula aquesta secreció. El lòbul posterior o neurohipòfisi produeix oxitocina (C43H66N12O2S2), que actua com a neurotransmissor, i vasopressina (NH2-Cys-Tyr-Phe-Gln-Asn-Cys-Pro-Arg-Gly-COOH), que controla la reabsorció de molécules d'aigua.

Les cèl·lules glia

Els astròcits són les principals i més nombroses. Les seves funcions són la regulació de la composició iònica del líquid extracel·lular del sistema nerviós central, actuar de suport i guia de les neurones durant la migració... Els oligodendròcits són cèl·lules més petites que els astròcits i amb poques prolongacions. A més de la missió de sustentació i unió, formen la beina de mielina en el sistema nerviós central. Les micròglies, cèl·lules de poc tamany, tenen moltes funcions com l'eliminació residus, la resposta immune, el desenvolupament en la inducció de mort cel·lular... Però la més important és vigilar el sistema nerviós central. Les cèl·lules de Schwann són cèl·lules perifèriques que es formen en la cresta neuronal embrionària i acompanyen a la neurona durant el seu creixement i desenvolupament. Recobreixen a les prolongacions (axons) de les neurones formant una beina aïllant de mielina.

La cèl·lula

Unes animació molt interessants de l'interior de la cèl·lula teniu aquí i aquí. En el primer podem observar un leucòcit, és a dir, una cèl·lula sanguínia, i en el segon, la creació d'ATP al mitocondri. Espero que us agradin!